Sota una balma amb vistes al Cardener, Ignasi tanca els ulls, obligant-se a no pensar en res. Al costat té el quadern on anota les inspiracions que rep quan aconsegueix deixar la ment en blanc: tinta vermella per a les que identifica com a paraules de Déu, blava, per a les de la seva Mare.

Però aquesta tarda d’abril, no aconsegueix concentrar-se. Tot i la voluntat que hi posa, qualsevol cosa el distreu: primer, una mosca empipadora que no para de rondar-li l’orella; després, els lladrucs d’un gos i els crits de la canalla que juguen a apedregar-lo; ara, aquest cruixir de troncs i fulles seques que s’acosta. Qui ve a destorbar-lo?

Obre els ulls i un llangardaix enorme se li encara. Li sembla que la seva mirada és desafiant i el seu instint de cavaller li va fa dur la mà cap a un cinyell absent d’una espasa que qui sap on para. En recular, la cama dolenta li falla i cau damunt d’uns esbarzers. Mil i una agulles que se li claven per tot el cos. Sent un dolor intens al palmell. La bèstia avança. Ell tanca els ulls. Finalment, res no ocupa la seva ment.

Quan els pensaments tornen, està assegut, de cara al riu. Busca esgarrinxades al seu cos, però, sota el vestit de sac, la pell continua intacta: velles cicatrius de guerres passades, però cap de recent, només una espina clavada al palmell. Obre el quadern i prova d’escriure però no troba paraules per donar sentit a la visió. Una gota de sang s’escola de la seva mà sobre el paper. Ignasi hi dibuixa una rosa. Ment en blanc, roig encès.

Àngels Fusté Gamisans

Amb aquest text vaig guanyar el 1r premi del 10è Concurs de Relats Breus de Regió7. Mil cinc-cents caràcters no són gaires per explicar una història. Us he de confessar que vaig tenir més feina a retallar que a escriure. Gràcies, Regió7, pel repte. Gràcies, jurat, pel premi.